Hora de sopar

Stacie, la idealista

2009-05-13T18:46:00.001+02:00

No han estat poques les ocasions que m'he plantejat com seria l'hora del te si de sobte fos tot més gran.

Sóc la Stacie, la idealista, i de seguida comprendreu cap on apunten les meves elucubracions. Per començar, el títol que se'ls va atorgar a les nostres tardes canviaria cap a alguna cosa més magnànima, com "Dia del te".

Entre els habitants sempre prenem la infusió humilment de les abundants gerres que tenim a la taula, però amb aquest canvi, el berenar adoptaria un rol de ritual cerimoniós, amb cinc fonts enormes d'on brollaria cada tarda el te, molt de te. El lacai, que no podria donar l'abast amb tant de te per servir, necessitaria l'ajuda d'emperadors orientals que, un cop haguessin olorat la seva aroma, restarien embadalits de la seva fragància, es desfarien dels seus accessoris d'autoritat i s'afanyarien a servir diligents les seves troballes als habitants.

Però cada un d'ells enfilaria el camí cap a direccions diferents, ja que hi hauria moltes taules, molts berenars, per complaure. Cap allà, vora la casa del conill blanc, a una de les taules s'aplegarien mantenint conversacions de política ell i els seus companys, però no per gaire temps, ja que tindrien una cita improrrogable amb la duquessa, i de seguida es faria una fressa de cadires i de tasses, presos de pànic per no fer tard. Si es donés el cas, la duquessa no tindria dues orelles per estirar, sinó vint!

La duquessa, calmant com sempre el seu nadó, a hores d'ara ja posseiria el títol d'arxiduquessa, però ai, amb tantes possessions al seu càrrec es veuria desorientada. Només cal que ens fixem en els condiments. Fins ara en tenia prou amb sal i un pensament de pebre (entre nosaltres, ella s'entesta a negar-ho, però en realitat el seu cuiner abocava tant de pebre a l'estofat, que els esternuts d'aquell casalot se sentien des de l'hora del te). Però ara tindria un rebost ple a vessar de meravelloses espècies, de noms tan grans que mai no havia sentit anomenar: alfabreguíssima, ograngrenga, lloreràs, julimoltvert, estragonot...

Però i nosaltres els habitants? Què seria de nosaltres? Segurament la reina de cors, el jardí de la qual tenim ben a prop de la taula, veient la magnitud que prendrien les coses del seu voltant, no es resignaria a estancar-se al seu palau, insignificant comparat amb les meravelles de més enllà de la taula. No trigaria gens a decidir-se per transformar el bell jardí en un intricat laberint que acabaria per esfondrar les tanques i tot el que trobés al seu pas, també la nostra taula. I tot per culpa de les roses, perquè ja no es diria de les roses pintades que són tan sols vermelles, se'n diria també que són roges, granes, llampants, d'escarlata. El fet és que desprendrien una vivor tan intensa que contaminaria les tardes de te d'un foc ardent i delirant.

Imagineu-vos si en seria de gran la nova hora del te, que els fets propiciats pel canvi acabarien alterant fins i tot les nostres històries. Convidats, si una grandesa així s'apoderés de les tardes, les conseqüències us afectarien també a vosaltres. Imagineu-vos per un segon trobar-vos atrapats en un profund pou negre com la gola d'un llop cada cop que us volguéssiu endinsar en l'estat d'ànim d'en Victor. O que de sobte, sense motiu aparent, a l'hora d'adreçar-vos als vostres amics, se us fes un nus a la gola, rodejats d'un infinit mar de dubtes. No estic segura que us agradés experimentar el que sent la Cynthia, ni tampoc l'eloqüent Alex, ja que després de conèixer-lo, milers de diminutes paraules flotants envairien la vostra boca, ansioses de sortir i d'emprendre el vol, però també de tornar a entrar-hi, guiades pels senyals d'eterna fugida i d'etern retorn.

No, definitivament no vull tot un dia de te, ni tampoc roses més vermelles del compte. De la mateixa forma que puc construir ideals d'aquesta mena, també és fàcil acabar amb ells.

El nom de Stacie, la idealista, m'escau i sé que només puc parlar des de l'hora del te, i prou. Inventaré més paradisos, però tinc ben clar que no seran més grans.

Però vosaltres sigueu molt festius.

Per a més històries, visiteu l'Hora del Te!

Coses que NO he après a la Rivera Maia (2)

2009-05-01T17:01:00.003+02:00

No he entès ni com està organitzat Mèxic, ni com estaven organitzats els maies ni les cultures que hi havia ni res... No sé què és la península del Yucatàn (a part d'una atracció de Port Aventura), sé que hi ha estats (com Quintana Ro), però també sé que la Riviera Maia no és un estat, sinò que és una zona que no sé com la consideren.

Sé que hi havia maies, però sé que n'hi va haver com a dues generacions: els de la primera generació eren bona gent (juagven al juego de la pelota per entretenir-se i qui guanyava era un heroi), i els de la segona em sembla que eren pitjors perquè feien sacrificis i coses així (qui guanyava al juego de la pelota era un heroi, però el mataven).

Tampoc sé si l'espanyol que va descobrir els maies era bo o dolent (i si el tenien considerat com a bo o com a dolent). I tampoc sé com es que es va acabar la cultura maia. Ah, tampoc sé fins on arribava aquesta cultura, perquè em sembla que no era només Mèxic (ja que ens va explicar que a Guatemala també hi havia piràmides dels Maies, o sigui que devien passar les fronteres mexicanes).

En resum, un cacau...

Coses que NO he après a la Rivera Maia

2009-05-01T16:58:00.001+02:00

Després de més d'una setmana allà, encara no he descobert com es diu aquella zona ni, encara menys, com s'escriu:

- Rivera Maia

- Riviera Maia

- Ribera Maia

- Ribiera Maia

- Rivera Maya

- Riviera Maya

- Ribera Maya

- Ribiera Maya

S'acceptes propostes, sempre que estiguin degudament constatades.

Coses que he après a la Riviera Maia (2)

2009-05-01T16:50:00.003+02:00

La Riviera Maia és a Mèxic, concretament a la banya de Mèxic que gairebé toca a Cuba. I el mar d'aquesta zona és el mar Carib. I, per tant, les platges de la Rivera Maia són platges caribenyes.

També he après que les platges de la Costa Brava poden ser millors que les platges de la Costa Daurada, però ni punt de comparació amb les mexicanes. :D

Coses que he après a la Rivera Maia

2009-05-01T02:57:00.002+02:00

A dins dels cocos sovint es troben esquelets de ratolins, perquè és més fàcil per a ells, àvids i prims, d'entrar-hi, que de sortir-ne, saciats però grassos.

Chess is my life

Viktor Korchnoi, gran mestre rus

Examens

2009-03-19T21:52:00.002+01:00

Evidentment, fa quasi un mes que no escric res, i com que demà tinc el primer examen i no tinc res de feina... A comentar! Jeje, i de passo saludo a l'Alexandra! Que s'ha ficat aquí al blog també! Holaaaa!

Abans d'anar a sopar, m'agradaria fer unes quantes constatacions (constatades) que es donen en èpoques d'examens, amb la seva possible explicació teòrica.

1) Aquests dies, la meva habitació està més neta i ordenada que mai. Explicació: Definitivament, qualsevol cosa és millor que estudiar. Abans d'asseure'm a la cadira cal fer el llit (que em desconcentra estudiar amb el llit desfet), ordenar l'escriptori i, posats a fer, abans d'estudiar, millor rentar els plats, escombrar, baixar les escombraries, rentar el lavabo... Tot, excepte asseure't a la cadira.

2) Tal com ja he dit al "Què et passa pel cap?", tothom està connectat al Facebook. Explicació: Abans de començar a estudiar o quan et connectes un moment al Campus per imprimir les diapositives del tema 4, mires un moment si hi tens algun mail, mires un momentet el Facebook per veure si hi ha alguna cosa nova, veus una cosa interessant a la portada i... et passes mitja tarda xafardejant!

3) Els professors sempre s'esperen a penjar les últimes coses (i, normalment, les més important i llargues com resums, examens d'altres anys...) a que jo hagi anat a casa a imprimir TOT el que trobo pel Campus i me'n torno a Bcn amb la intenció de quedar-me tots els examens. Explicació: Els professors (o la Pompeu) tenen un acord amb la copisteria, i s'emporten una comissió si els apunts que imprimeixes són de la uni.

4) Fan els millors capítuls de les sèries, estrenen pel·lícules que m'agradaria veure, fan programes interessants... I no només coses de la tele. Fa bon temps, al carrer hi ha gent, etc. Explicació: Aquí n'he trobat dues de possibles. Una, sóc gafe. Dos, no valores el que tens fins que no ho tens. Suposo que les dues són possibles i probables.

5) M'entren ganes de llegir qualsevol cosa, que no sigui els apunts. De fet, aquests dies m'he fet soci d'una biblioteca (tot i que encara he d'anar a buscar el carnet...). Explicació: Remordiments. Saps que has de llegir molt, però tens ganes de fer coses que t'agradin. Total, que el cervell es bloqueja i de Llegeix + Fes el que t'agradi, en surt Llegeix el que t'agradi. O si la explicació no és així, segur que és similar...

I tot i que n'hi ha més de constatacions, paro perquè no em vull fer pesat,, perquè de d'anar a sopar i perquè demà tinc examen i he d'estudiar molt.

Sort!

Dansa de la Fada de Sucre

2009-02-22T13:05:00.003+01:00

Des de Vilanova de Bellpuig (i escrit en un idioma perquè ho puguis entendre, perquè ja no sé site'n recordes del català... jeje!)

Happy Canadian Birthday!!!!!!!!!!!

(... i una mica d'informació...)

El Trencanous és un ballet en dos actes basat en el conte de E.T.A. Hoffman, "El trencanous i el rei dels ratolins". La música és de Chaikovski (1840-1893) i lacoreografia original de Lev Ivanon.
Aquest ballet es va estrenar el 5 de desembre de 1892 al Teatre Mariinsky de Sant Petersburg. Els seus personates principals són la Clara, Drosselmeyer (el padrí de la Clara) i El Trencanous.
Chaikovski composaria posteriorment una Suite Orquestal del ballet, per a la qualva prendre sobretot moments de Segon Acte.
Un dels fragments més populars del Trencanous és la dansa de la Fada de Sucre, composada inicialment per armònica de cristall, malgrat que Chaikovski canviés en l'últim moment d'opiníó, éssent confiada a l'estrena a un nou instrument, la celesta, inventat entre 1866 i 1868 per constructor d'armonis Mustel.

Revolutionary Road

2009-01-28T03:12:00.005+01:00

Una vida buida és una vida on no tens cap objectiu pel qual lluitar, fas les coses per quedar bé i perquè "és el que toca", tens uns amics o una parella que realment no estimes, treballes en una feina que no t'agrada...
La dificultat no es troba en veure que vius una vida completament buida. El que és realment difícil és entendre que vius una vida IRREMEDIABLEMENT buida i que, en el futur, no aconseguiràs arreglar-ho i omplir-la. Quan comprens això, entens que la única opció és canviar completament de vida i començar-la de nou...

Revolutionary Road

El somiatruites

2009-01-26T22:38:00.000+01:00

Hi ha un escola perduda allà al mig del Montseny
on només hi estudien els nens que somien en truites.
És l’escola dels somiatruites,
on només hi estudien els nens que somien en truites.
I el Joan que somiava que el seu llit tenia ales
i a mitjanit despegava i volava, volava i volava...
I la Lídia que somiava que el seu nòvio era un llop
i es passava les nits senceres udolant sota la lluna plena,
i ho feia així: Au, au, au i auuuuuuuuuuuuuuuuuu!

I la Fina que somiava que respirava sota de l’aigua
i mai s’ofegava i es feia unes arracades amb perles marines.
Ah! I a més a més, era íntima dels dofins i els taurons i
les gambes.
I la Marta que somiava que la terra era quadrada
i se n’anava a passar les vacances a una altra galàxia.
I el Fidel que somiava que li fotia una pedrada al rei
d’Espanya!
I el Gerard que somiava que era un gat,
que somiava que era en Gerard que somiava...
I la Joana somiava que el seu pare mai la pegava;
i la Roser que somiava que la mare mai la renyava;
i la Cristina que se n’anava xino-xano a la Xina
I parlava xinès de la Xina :
Xino xao, xao xao ping, xano xino, xino xano! (Booong)

I l’Albert que somiava i somiava i somiava i somiava...
I de tant que somiava, mai no es despertava!
I a l’escola, és clar, mai s’hi presentava
però la senyoreta mai li posava una falta i sempre
l’aprovava.
I és que l’Albert estudiar no estudiava,
però somiar... carai si somiava!
Carai quina senyoreta, que simpàtica que era!
I somiava que era una marreca que somiava
que cantava com una gitaneta a les nits de lluna:
Lailo lailo olé! Lailo lorailo olé, olé!
Hi ha una escola perduda al mig del Montseny
on només hi estudien els nens que somien en truites.
És l’escola dels somiatruites...
I el Ramon que somiava coses tan estranyes
que és impossible explicar-les!
I, en fi, sobre les coses que somiava la Laura,
és millor no saber-les...
I és que hasta el conserge pintava escoles sense muralles,
ni classes, ni reixes, ni mestres, ni tonteries d’aquestes;
amb finestres obertes per on feien carreres
els somnis dels nens i les nenes.
I mentrestant la Fina nedava amb sirenes
Gluglgugluuuuu........

Sempre reps molt més del que dones...

2008-12-03T23:25:00.001+01:00

Ajuda'ns a difondre'l.

Treball de camp

2008-11-06T18:28:00.003+01:00

Experiment XXXVIII

Si quan em donen la notícia de la teva mort (real o fingida, no m'importa), veus que tardo a reaccionar...

... no és per pena ni dolor, no és perqué estigui impressionat, ni perquè m'hagi quedat en estat de shock, ni perquè senti un nus a la gola, i encara menys (no, mare meva!) perquè milers d'agulles col·lapsin els meus ulls lluitant per sortir en forma de llàgrimes.

No.

El més probable és que simplement estigui pensant quina seria la reacció més acceptada socialment per un ésser humà, abans de dur-la a terme.

Espero que no t'importin aquests milisegons, saps que sempre m'ha costat identificar els meus sentiments... quan hi són.

Tú la letra, yo la música

2008-10-28T02:49:00.003+01:00

Sí, sí... Això d'actualitzar un blog és molt fàcil quan s'està dues setmanes a caseta sense fer res durant les tardes... Però costa molt quan s'està a Barcelona, amb la gent, la universitat i tot el que comporta.

En fi, avui anava a estrenar una secció que a mi, personalment, em fa molta gràcia. De fet, les dos raons per les que em feia gràcia obrir un blog eren per penjar vídeos del youtube i per aquesta secció. Però per veure-la us haureu d'esperar a demà (o quan vulgui que sigui la pròxima entrada, jeje).

Però com que també vaig prometre que penjaria les pel·lícules que anés veient, doncs aquí ho teniu. Aquest cap de setmana n'he vist tres. De dues no cal ni parlar-ne perquè tothom les deu haver vist: Spiderman 3 i El orfanato.

L'altra és Tú la letra, yo la música, una comèdia musical romanticota. La veritat és que per ser del gènere de pel·lícula que és, doncs està prou bé. A veure, la part del mig potser sobra una mica, però el principi i el final estàn molt bé.

Sinopsi
Alex Fletcher (Hugh Grant), una estrella del pop acabada dels anys 80, s'ha vist relegat a treballar en el circuit de la nostalgia, a fires de poble i parcs d'atraccions.
Però ara té l'oportunitat de tornar a escena quan la gran diva Cora Corman (Haley Benett) l'invita a compondre i gravar un duet amb ella. Però hi ha un problema: Alex no ha compost cap cançó des de fa anys, mai ha escrit lletres i només té dos dies per compondre una cançó d'èxit. Sophie Fisher (Drew Barrymore), la simpàtica noia que li cuida les plantes, posseeix un do de la paraula que crida l'atenció al compositor. Sophie acaba de sortir d'una relació que va acabar malament i, per tant, no està disposada a col·laborar amb ningú. I encara menys amb l'Alex, una persona que li té pànic als compromisos. Els dos hauran de plantar cara a les seves pors i a la música si volen trobar l'amor i l'èxit que es mereixen.

I com que no he pogut estrenar la secció (el somni número 1 del blog), us penjo tres vídeos de la pel·lícula.
El primer es tracta de la cançó principal (i la banda sonora) de la pel·lícula, que és la que componen. I el segon, és una altra de les cançons que canten a la pel·lícula, que la fico perquè fa gràcia veure a Mr. Grant cantant cançons d'amor.

Way Back Into Love - Hugh Grant & Drew Barrimore

Don't write me off - Hugh Grant

Salut!

Utilitza protector solar

2008-10-12T16:26:00.004+02:00

El text és una columna de Maria Schmidt, publicada l'1 de juny de 1997 al Chicago Tribune. Us aconsello veure'l en vídeo primer i després, si voleu, llegiu el text més amb calma.

Senyors i senyores utilitzin protector solar. Si pogués oferir-los només un consell pel futur, seria aquest: Utilitzin protector solar.

Els científics han comprovat els seus beneficis a llarg termini, mentres que els consells que us donaré no tenen cap base fiable i es basen únicament en la meva pròpia experiència. He aquí els meus consells:

Disfruta de la força i la bellesa de la teva juventut. No em facis cas. Mai entendràs la força i la bellesa de la teva juventut fins que no s'hagi pansit. Però creu-me, d'aquí vint anys, quan a les fotos et vegis a tu mateix comprendràs, d'una manera que no pots comprendre ara, quantes possibilitats tenies al teu davant i el guapo que eres en realitat. No estàs tant gras com t'imagines. No et preocupis pel futur. O preocupa't sabent que preocupar-se és tant efectiu com tractar de resoldre una equació d'àlgebra mastegant xiclet. El que sí que és cert és que els problemes que realment tenen importància a la vida són aquells que mai van passar per la teva ment, d'aquests que et sorprenen a les quatre de la tarda d'un dimarts qualsevol.

Tots els dies fes alguna cosa que temis. Canta. No juguis amb els sentiments dels altres. No toleris que la gent jugui amb els teus. Relaxa't. No perdis el temps sentint enveja. A vegades es guanya i a vegades es perd. La competència és llarga i, al final, només competeixes contra tu mateix. Recorda els elogis que rebis. Oblida els insults (però si aconsegueixes fer-ho, diga'm com). Guarda les teves cartes d'amor. Tira les cartes del banc. Estira't. No et sentis culpable si no saps molt bé què vols de la vida. Les persones més interessants que he conegut no sabien què fer amb la seva vida quan tenien vint-i-dos anys. És més, algunes de les persones que conec tampoc ho sabien als quaranta.

Pren molt calci. Cuida els teus genolls, sentiràs la falta que et fan quan et fallin. Potser et casaràs, potser no. Potser tindràs fills, potser no. Potser et divorciaràs als quaranta, potser no. Potser ballaràs el vals en el teu setnta-cinquè aniversari de bodes. Facis el que facis, no t'en enorgulleixis ni et critiquis massa. Optaràs per una cosa o altra, com tothom.

Disfruta del teu cos. Aprofita'l de totes les maneres que puguis. No tinguis por ni et preocupis pel que pensin la resta perquè és el millor instrument que mai tindràs. Balla, ni que hagis de fer-ho al menjador de casa teva. Llegeix les instruccions ni que no les segueixis. No llegeixis revistes de bellesa, doncs per l'única cosa que serveixen és per fer-te sentir lleig.

Aprèn a entendre als teus pares. Serà tard quan ells ja no hi siguin. Porta't bé amb els teus germans. Són el milor vincle amb el teu passat i, probablement, seran els que t'acompanyin al futur. Entèn que els amics venen i se'n van, però n'hi ha un grapat d'ells que has de conservar amb molt carinyo. Esforça't per no desvincular-te d'alguns llocs i costums perquè, quan més passi el temps, més necessitàras a les persones que vas conéixer quan eres jove. Viu a una ciutat alguna vegada, però muda't abans que t'endureixis. Viu a un poble alguna vegada, però muda't abans que t'estovis.

Viatja. Accepta algunes veritats ineludibles: els preus sempre pujaran, els polítics sempre mentiran i tu també envelliràs. I, quan siguis vell, enyoraràs els temps en que eres jove: els preus eren raonables, els polítics eren honestos i els nens respectaven als més grans. Respecta als més grans. No esperis que ningú et mantingui, doncs potser rebràs una herència o potser et casaràs amb algú ric, però no saps quan durarà. No et facis moltes coses als cabells, ja que quan tinguis quaranta anys semblarà el d'algú de vuitanta-cinc.

Siguis prudent amb els consells que reps i tinguis paciència amb qui te'ls dóna. Els consells són una forma de nostàlgia. Donar consells és una forma de treure el passat del cubell de la brossa, netejar-lo, amamgar les parts lletges i reciclar-lo donant-li més valor del que té.

Però fes-me cas amb lo del protector solar.

Joan-ic.

Avui, toca fotolog!

2008-10-09T21:37:00.002+02:00

Ala, avui qui vulgui llegir les meves històries que es passi pel meu fotolog. I de passo em deixeu comentaris!

Joanic!

PD: El blog ha de ser anònim? O sigui que no puc ficar l'adreça del meu fotolog perquè sinò descobriran qui sóc, no? Aiiii... quin lio!

El nen amb el pijama de ratlles

2008-10-08T23:23:00.004+02:00

Va, anem a fer lo típic que es fa en aquests blogs: EXPLICAR LES PEL·LÍCULES QUE HE VIST! Jeje. Doncs bé, diumenge vaig veure El nen amb el pijama de ratlles. La veritat que em va agradar, trobo que tot i tractar-se de l'adaptació d'un llibre ho han fet bastant bé. Evidentment, recomano mil vegades llegir el llibre, però per aquells mandrosos que no els hi agradi llegir, la pel·lícula també us agradarà. No obstant, trobo que la pel·lícula es deixa coses que al llibre són importants (al llibre es juga molt amb la ignorància del nen sobre tot el que passa al seu voltant, i a la pel·lícula no es té tant en compte...), però bueno. Total, que si no sabeu quina pel·lícula triar, aneu-la a veure que ho passareu bé (llàgrimes a part, jeje!)

Sinopsi:

Berlín, 1942. En Bruno, de vuit anys, és el fill mimat d'un oficial nazi. A l'ascendir el seu pare, la família es veu obligada a abandonar la seva confortable casa de Berlín i traslladar-se a una zona aïllada on el solitari nen no té res que fer ni ningú amb qui jugar. Mort d'avorriment i atret per la curiositat, en Bruno fa cas omís del que la seva mare diu: No ha d'anar més enllà del jardí sota cap circumstància. Però ell no li fa cas i es dirigeix a la "granja" que ha descobert a la distància. Allà coneix Shmuel, un nen de la seva edat que viu una estranya i paral·lela existència a l'altra banda d'una valla. La trobada d'en Bruno amb el nen del pijama de ratlles el porta a endinsar-se de la forma més innocent al món dels adults que els rodeja.

Viva la vida

2008-10-07T16:41:00.008+02:00

Jo dominava el món, els mars s'alçaven quan jo ho ordenava... Ara als matins escombro sol, escombro els carrers que abans posseïa. Acostumava a tirar els daus, sentint la por del meu enemic als seus ulls i sentint la multitud cantant: "Ara el vell Rei està mort! Llarga vida al rei!"

Un minut vaig tenir la clau, al següent les parets em van tancar i vaig descobrir que els meus castells s'aguantaven amb pilars de sal i pilars d'arena.

Vaig sentir sonar les campanes de Jerusalem, els Cors de la Guàrdia
Romana cantaven. Són el meu mirall, la meva espasa i el meu escut, els meus missioners en terres estranyes. Per alguna raó que no puc explicar, una vegada vas haver marxat, mai més hi va haver una paraula honesta.

I aquí va ser quan vaig dominar el món...

Va ser el vent malvat i rebel que va bufar i va derrumbar les portes per
deixar-me entrar. Finestres destrossades i el so dels tambors... La gent no podía creure en què m'havia convertit, els revolucionaris esperaven el meu cap en safata de plata. Tan sols una marioneta en una corda solitària; oh! qui voldrà ser el rei?

Vaig sentir sonar les campanes de Jerusalem, els Cors de la Guàrdia
Romana cantaven. Són el meu mirall, la meva espasa i el meu escut,
els meus missioners en terres estranyes. Per alguna raó que no puc explicar, sé que Sant Pere no em cridarà, mai una paraula honesta...

Però aquí es quan vaig dominar el món...

Per què escriure això? Per què ho sento o per què m'agrada?

Carta de presentació

2008-10-06T16:45:00.002+02:00

Hola Joan, què tal si parlem de tu?
Encantat de fer-ho!

Com vas decidir el teu nick? En cas de que firmis amb el teu nom veritable, per qui et van posar aquest nom?
Doncs m'agrada molt que em preguntis això. El nom original del blog no era Hora de sopar, sinò que tenia el meu nom una mica variat. No obstant, se'm va ocórrer canviar-ho perquè no m'agradava que la gent pogués veure el meu nom i el meu cognom. I ho vaig canviar per Hora de Sopar, en honor al Joan Albert i el seu bog: L'Hora del te (el qual us animo a visitar si us agraden les paranoies!). I d'aquí ve l'hora de sopar.
(Aquesta resposta ha estat modificada després de canviar l'adreça del blog)

Els demanes desitjos a les estrelles?
A les estrelles, al Sol, als arbres, a les mosques, als cavalls i a tothom que em mira! Per ara, encara no he trobat res efectiu per complir-los; però seguiré intentant.

La última vegada que vas plorar?
Molta gent m'ha dit que sóc molt fred i insensible. Jo prefereixo autodefinir-me com una persona forta. És per això que no ploro pràcticament mai. I

Pa amb... què?
Amb formatgeeee!!!

T'agraden els animals?
Mmmmm... Els gossos sí. La resta també m'agraden, però ben lluny de mi!

Quants fills tens?
Aaaargh!!! Pel sort i pel seu bé, de moment cap! I espero que duri...

Col·labores amb alguna ONG?
Doncs tot i que no pago res, sóc soci d'Amnistia Internacional i m'envien e-mails per firmar en contra de lapidacions, dictadors, penes de mort i coses d'aquestes. No no, no és que no pagui perquè sóc un rata, sinè per qüestions purament econòmiques! (Per respecte, evitaré bromes fàcils sobre la meva economia i les ajudes de les ONG)

Si fossis una altra persona, series el teu amic?
I tant! Sóc molt bona persona jo!

Tens un diari de vida?
Tinc un fotolog on explico el que faig (tot i que més que diari, s'hauria de dir mensual de vida), el facebook on es veu absolutament tot el que fas i, per si em faltava res... ara tinc un blog! Jeje! Oh, i algun que altre amic que em serveix per diari de vida (si definim "diari de vida" com a persona o objecte on relates diàriament la teva vida!)

Ets sarcàstic?
Fins a cert punt, massa, però tal com diuen alguns, si vols sobreviure als carrers has de ser-ho per força.

Faries puenting?
I parachuting!

Quin és el teu cereal preferit?
Tinc classe per la tarda. Com que i què significa això? Tenir classe a la tarda significa no aixecar-se abans de les 12. Si tenim en compte que els cereals es prenen amb la llet durant l'esmorzar i que a l'hora que m'aixeco ja és hora de dinar... No prenc cereals.

Et descordes les sabates abans de treure-te-les?
Mai, mai, mai!

Creus que ets fort?
Psicològicament, sí (veáse pregunta "La última vegada que vas plorar?"). Físicament... Escolta, que els Superhomes només existeixen a la ficció!

El teu gelat preferit?
O llimona o xocolata. Però xocolata de la bona, eh? A l'estil Ferrero, Nutella...

Quin peu calces?
Un fantàstic 43!

Vermell o rosat?
Rojo pasión!

Mar o muntanya?
Malgrat que sigui típic i tòpic... A l'estiu platja i a l'hivern muntanya. Potser en el fons el que m'agrada són les aglomeracions de gent i els turistes botelloneros...

Que és el que menys t'agrada de tu?
Ui ui uiiii...

A qui enyores molt?
A ningú en concret ara mateix!

T'agradaria que tots aquells que llegeixin aquesta entrada et reponguessin?
Tenint en compte que encara no he dit a ningú que tinc blog, que sempre que he fet coses d'aquestes mai ninú m'ha contestat i que la gent és vaga per naturalesa; sí, m'agradaria que tots contestessin.

Quin color de pantalons i sabates portes?
Pantalons curts texans (color blau òbviament...) i vaig descalç. A l'octubre i descalç? Sí, tinc els peus gelats. I?

L'últim que has menjat avui?
Mongetes amb patata i llangonissa.

Què estàs escoltant ara mateix?
Ara la Madonna - Devil wouldn't recognize you. A nivell global, estic escoltant una llista de reproducció que barreja els CD's de Hard Candy (Madonna) amb A las cinco en el Astoria (La Oreja de Van Gogh), tot això barrejat amb el brillant i rítmic so dels paletes del jardí. Per cert, aprofito per dir que el nou CD de la Oreja de Van Gogh m'agrada!

La última persona amb la que has parlat per telèfon?
La Antònia, la dona de la neteja, que m'ha informat de que avui no vindria. Aquesta senyora ve un dia i en falta quatre, però en fi...

Beguda preferida?
Pssss... En aquest món traïdor, res veritat ni és mentida; tot és segons el color del cristall amb que es mira. O sigui, un dijous a la nit, el que entra millor és un bon whisky amb cola, un dilluns al matí un cafè, un dimarts al migdia una coca-cola, un diumenge al vespre una cervesa...

Esport preferit per veure per la televisió?
L'esport, per als qui en saben!

Menjar?
Nyaaaam! A mi m'agrada quasi tot!

Finals feliços o tristos?
Per a les pel·lícules i llibres, els finals tristos són els que marquen i emocionen més. Per a la meva vida, l'únic que li desitjo és un final feliç. Tot va bé si acaba bé, no?

Tens mascotes?
Sí, la Lilí! A veure, explico la veritat sobre l'orígen d'aquest nom. Quan ens la van portar que era acabada de nèixer, ens van dir que li havien posat Lilí. A ningú agradava aquest nom i per tant la família es va tancar en cònclave per decidir el nom que sortís escollit per majoria absoluta. Però en una casa amb quatre fills, una decisió unànime és impossible d'aconseguir. I mentrestant la Lilí s'anava fent gran i es va anar acostumant al nom. I quan ens en vam adonar ja era massa tard i massa gran i només responia al nom de Lilí.

Dia preferit de l'any?
Mmmm... Nadal.

Petons o abraçades?
Una bona abraçada ho cura tot. Més que la majoria de petons.

Ets una persona alegre?
Al menys, ho intento.

Qui creus que et respondrà?
Va, siguem realistes. Ningú.

Quin llibre estàs llegint?
Ara mateix, cap. XD Però m'agrada molt llegir, eh?

Color preferit?
Crec que mai he tingut un color preferit. És greu això?

Què vas veure ahir a la nit a la tele?
Res, primer vai anar al cine a veure El niño con el pijama de rayas, totalment recomanable i després vaig mirar per internet el capítol de la setmana passada de Física o Química (sí, aquella sèrie basura que només parlen de sexe, drogues i insults)

Rolling Stones o The Beatles?
The Beatles, sense cap mena de dubte!

Com veus el vas?
Per aconseguir el que es vol a la vida cal veure el vas ple!

On està el més lluny que has estat de casa?
Qui es vulgui entretenir a descobrir que està més lluny entre Berlín, Londres i Tenerife ho descobrirà. Jo sincerament ho desconec.

Practiques algun esport?
Veáse "Esport preferit per veure per la televisió".

Des d'on escrius?
Tapadet amb la vànua i estirat al llit de casa meva!

Molt bé, doncs fins aquí la nostra entrevista. Gràcies per tot!
A vosaltres!

Inauguració

2008-10-05T06:26:00.001+02:00

Quin és el millor moment per obrir un blog?

Un matí de dilluns mentre t'arregles per anar a treballar? Una tarda de dissabte en la que portes hores davant l'ordinador sense saber que fer i acabes optant per crear-ne un? Un vespre qualsevol mentre esperes per anar a sopar?

No sé quin és el millor moment, però la qüestió és que jo ho he fet. No sé si serà per uns dies, unes setmanes, uns mesos o per sempre més, però aquí el teniu.

Per tant, avui diumenge 5 d'octubre de 2008, a dos quarts de set del matí, declaro com a inaugurat aguest blog.

Llarga vida al meu blog!

Llarga vida a l'Hora de sopar!

Joan

PD: Sí, l'hora és correcta.