Dansa de la Fada de Sucre

Des de Vilanova de Bellpuig (i escrit en un idioma perquè ho puguis entendre, perquè ja no sé site'n recordes del català... jeje!)

Happy Canadian Birthday!!!!!!!!!!!









(... i una mica d'informació...)

El Trencanous és un ballet en dos actes basat en el conte de E.T.A. Hoffman, "El trencanous i el rei dels ratolins". La música és de Chaikovski (1840-1893) i lacoreografia original de Lev Ivanon.
Aquest ballet es va estrenar el 5 de desembre de 1892 al Teatre Mariinsky de Sant Petersburg. Els seus personates principals són la Clara, Drosselmeyer (el padrí de la Clara) i El Trencanous.
Chaikovski composaria posteriorment una Suite Orquestal del ballet, per a la qualva prendre sobretot moments de Segon Acte.
Un dels fragments més populars del Trencanous és la dansa de la Fada de Sucre, composada inicialment per armònica de cristall, malgrat que Chaikovski canviés en l'últim moment d'opiníó, éssent confiada a l'estrena a un nou instrument, la celesta, inventat entre 1866 i 1868 per constructor d'armonis Mustel.

Revolutionary Road

Una vida buida és una vida on no tens cap objectiu pel qual lluitar, fas les coses per quedar bé i perquè "és el que toca", tens uns amics o una parella que realment no estimes, treballes en una feina que no t'agrada...
La dificultat no es troba en veure que vius una vida completament buida. El que és realment difícil és entendre que vius una vida IRREMEDIABLEMENT buida i que, en el futur, no aconseguiràs arreglar-ho i omplir-la. Quan comprens això, entens que la única opció és canviar completament de vida i començar-la de nou...



Revolutionary Road

El somiatruites

Hi ha un escola perduda allà al mig del Montseny
on només hi estudien els nens que somien en truites.
És l’escola dels somiatruites,
on només hi estudien els nens que somien en truites.
I el Joan que somiava que el seu llit tenia ales
i a mitjanit despegava i volava, volava i volava...
I la Lídia que somiava que el seu nòvio era un llop
i es passava les nits senceres udolant sota la lluna plena,
i ho feia així: Au, au, au i auuuuuuuuuuuuuuuuuu!

I la Fina que somiava que respirava sota de l’aigua
i mai s’ofegava i es feia unes arracades amb perles marines.
Ah! I a més a més, era íntima dels dofins i els taurons i
les gambes.
I la Marta que somiava que la terra era quadrada
i se n’anava a passar les vacances a una altra galàxia.
I el Fidel que somiava que li fotia una pedrada al rei
d’Espanya!
I el Gerard que somiava que era un gat,
que somiava que era en Gerard que somiava...
I la Joana somiava que el seu pare mai la pegava;
i la Roser que somiava que la mare mai la renyava;
i la Cristina que se n’anava xino-xano a la Xina
I parlava xinès de la Xina :
Xino xao, xao xao ping, xano xino, xino xano! (Booong)

I l’Albert que somiava i somiava i somiava i somiava...
I de tant que somiava, mai no es despertava!
I a l’escola, és clar, mai s’hi presentava
però la senyoreta mai li posava una falta i sempre
l’aprovava.
I és que l’Albert estudiar no estudiava,
però somiar... carai si somiava!
Carai quina senyoreta, que simpàtica que era!
I somiava que era una marreca que somiava
que cantava com una gitaneta a les nits de lluna:
Lailo lailo olé! Lailo lorailo olé, olé!
Hi ha una escola perduda al mig del Montseny
on només hi estudien els nens que somien en truites.
És l’escola dels somiatruites...
I el Ramon que somiava coses tan estranyes
que és impossible explicar-les!
I, en fi, sobre les coses que somiava la Laura,
és millor no saber-les...
I és que hasta el conserge pintava escoles sense muralles,
ni classes, ni reixes, ni mestres, ni tonteries d’aquestes;
amb finestres obertes per on feien carreres
els somnis dels nens i les nenes.
I mentrestant la Fina nedava amb sirenes
Gluglgugluuuuu........

Sempre reps molt més del que dones...

Ajuda'ns a difondre'l.

Treball de camp

Experiment XXXVIII

Si quan em donen la notícia de la teva mort (real o fingida, no m'importa), veus que tardo a reaccionar...

... no és per pena ni dolor, no és perqué estigui impressionat, ni perquè m'hagi quedat en estat de shock, ni perquè senti un nus a la gola, i encara menys (no, mare meva!) perquè milers d'agulles col·lapsin els meus ulls lluitant per sortir en forma de llàgrimes.

No.

El més probable és que simplement estigui pensant quina seria la reacció més acceptada socialment per un ésser humà, abans de dur-la a terme.

Espero que no t'importin aquests milisegons, saps que sempre m'ha costat identificar els meus sentiments... quan hi són.

Tú la letra, yo la música

Sí, sí... Això d'actualitzar un blog és molt fàcil quan s'està dues setmanes a caseta sense fer res durant les tardes... Però costa molt quan s'està a Barcelona, amb la gent, la universitat i tot el que comporta.

En fi, avui anava a estrenar una secció que a mi, personalment, em fa molta gràcia. De fet, les dos raons per les que em feia gràcia obrir un blog eren per penjar vídeos del youtube i per aquesta secció. Però per veure-la us haureu d'esperar a demà (o quan vulgui que sigui la pròxima entrada, jeje).

Però com que també vaig prometre que penjaria les pel·lícules que anés veient, doncs aquí ho teniu. Aquest cap de setmana n'he vist tres. De dues no cal ni parlar-ne perquè tothom les deu haver vist: Spiderman 3 i El orfanato.

L'altra és Tú la letra, yo la música, una comèdia musical romanticota. La veritat és que per ser del gènere de pel·lícula que és, doncs està prou bé. A veure, la part del mig potser sobra una mica, però el principi i el final estàn molt bé.

Sinopsi
Alex Fletcher (Hugh Grant), una estrella del pop acabada dels anys 80, s'ha vist relegat a treballar en el circuit de la nostalgia, a fires de poble i parcs d'atraccions.
Però ara té l'oportunitat de tornar a escena quan la gran diva Cora Corman (Haley Benett) l'invita a compondre i gravar un duet amb ella. Però hi ha un problema: Alex no ha compost cap cançó des de fa anys, mai ha escrit lletres i només té dos dies per compondre una cançó d'èxit. Sophie Fisher (Drew Barrymore), la simpàtica noia que li cuida les plantes, posseeix un do de la paraula que crida l'atenció al compositor. Sophie acaba de sortir d'una relació que va acabar malament i, per tant, no està disposada a col·laborar amb ningú. I encara menys amb l'Alex, una persona que li té pànic als compromisos. Els dos hauran de plantar cara a les seves pors i a la música si volen trobar l'amor i l'èxit que es mereixen.

I com que no he pogut estrenar la secció (el somni número 1 del blog), us penjo tres vídeos de la pel·lícula.
El primer es tracta de la cançó principal (i la banda sonora) de la pel·lícula, que és la que componen. I el segon, és una altra de les cançons que canten a la pel·lícula, que la fico perquè fa gràcia veure a Mr. Grant cantant cançons d'amor.

Way Back Into Love - Hugh Grant & Drew Barrimore


Don't write me off - Hugh Grant


Salut!

Utilitza protector solar

El text és una columna de Maria Schmidt, publicada l'1 de juny de 1997 al Chicago Tribune. Us aconsello veure'l en vídeo primer i després, si voleu, llegiu el text més amb calma.



Senyors i senyores utilitzin protector solar. Si pogués oferir-los només un consell pel futur, seria aquest: Utilitzin protector solar.

Els científics han comprovat els seus beneficis a llarg termini, mentres que els consells que us donaré no tenen cap base fiable i es basen únicament en la meva pròpia experiència. He aquí els meus consells:

Disfruta de la força i la bellesa de la teva juventut. No em facis cas. Mai entendràs la força i la bellesa de la teva juventut fins que no s'hagi pansit. Però creu-me, d'aquí vint anys, quan a les fotos et vegis a tu mateix comprendràs, d'una manera que no pots comprendre ara, quantes possibilitats tenies al teu davant i el guapo que eres en realitat. No estàs tant gras com t'imagines. No et preocupis pel futur. O preocupa't sabent que preocupar-se és tant efectiu com tractar de resoldre una equació d'àlgebra mastegant xiclet. El que sí que és cert és que els problemes que realment tenen importància a la vida són aquells que mai van passar per la teva ment, d'aquests que et sorprenen a les quatre de la tarda d'un dimarts qualsevol.

Tots els dies fes alguna cosa que temis. Canta. No juguis amb els sentiments dels altres. No toleris que la gent jugui amb els teus. Relaxa't. No perdis el temps sentint enveja. A vegades es guanya i a vegades es perd. La competència és llarga i, al final, només competeixes contra tu mateix. Recorda els elogis que rebis. Oblida els insults (però si aconsegueixes fer-ho, diga'm com). Guarda les teves cartes d'amor. Tira les cartes del banc. Estira't. No et sentis culpable si no saps molt bé què vols de la vida. Les persones més interessants que he conegut no sabien què fer amb la seva vida quan tenien vint-i-dos anys. És més, algunes de les persones que conec tampoc ho sabien als quaranta.

Pren molt calci. Cuida els teus genolls, sentiràs la falta que et fan quan et fallin. Potser et casaràs, potser no. Potser tindràs fills, potser no. Potser et divorciaràs als quaranta, potser no. Potser ballaràs el vals en el teu setnta-cinquè aniversari de bodes. Facis el que facis, no t'en enorgulleixis ni et critiquis massa. Optaràs per una cosa o altra, com tothom.

Disfruta del teu cos. Aprofita'l de totes les maneres que puguis. No tinguis por ni et preocupis pel que pensin la resta perquè és el millor instrument que mai tindràs. Balla, ni que hagis de fer-ho al menjador de casa teva. Llegeix les instruccions ni que no les segueixis. No llegeixis revistes de bellesa, doncs per l'única cosa que serveixen és per fer-te sentir lleig.

Aprèn a entendre als teus pares. Serà tard quan ells ja no hi siguin. Porta't bé amb els teus germans. Són el milor vincle amb el teu passat i, probablement, seran els que t'acompanyin al futur. Entèn que els amics venen i se'n van, però n'hi ha un grapat d'ells que has de conservar amb molt carinyo. Esforça't per no desvincular-te d'alguns llocs i costums perquè, quan més passi el temps, més necessitàras a les persones que vas conéixer quan eres jove. Viu a una ciutat alguna vegada, però muda't abans que t'endureixis. Viu a un poble alguna vegada, però muda't abans que t'estovis.

Viatja. Accepta algunes veritats ineludibles: els preus sempre pujaran, els polítics sempre mentiran i tu també envelliràs. I, quan siguis vell, enyoraràs els temps en que eres jove: els preus eren raonables, els polítics eren honestos i els nens respectaven als més grans. Respecta als més grans. No esperis que ningú et mantingui, doncs potser rebràs una herència o potser et casaràs amb algú ric, però no saps quan durarà. No et facis moltes coses als cabells, ja que quan tinguis quaranta anys semblarà el d'algú de vuitanta-cinc.

Siguis prudent amb els consells que reps i tinguis paciència amb qui te'ls dóna. Els consells són una forma de nostàlgia. Donar consells és una forma de treure el passat del cubell de la brossa, netejar-lo, amamgar les parts lletges i reciclar-lo donant-li més valor del que té.

Però fes-me cas amb lo del protector solar.

Joan-ic.

Avui, toca fotolog!

Ala, avui qui vulgui llegir les meves històries que es passi pel meu fotolog. I de passo em deixeu comentaris!

Joanic!

PD: El blog ha de ser anònim? O sigui que no puc ficar l'adreça del meu fotolog perquè sinò descobriran qui sóc, no? Aiiii... quin lio!

El nen amb el pijama de ratlles

Va, anem a fer lo típic que es fa en aquests blogs: EXPLICAR LES PEL·LÍCULES QUE HE VIST! Jeje. Doncs bé, diumenge vaig veure El nen amb el pijama de ratlles. La veritat que em va agradar, trobo que tot i tractar-se de l'adaptació d'un llibre ho han fet bastant bé. Evidentment, recomano mil vegades llegir el llibre, però per aquells mandrosos que no els hi agradi llegir, la pel·lícula també us agradarà. No obstant, trobo que la pel·lícula es deixa coses que al llibre són importants (al llibre es juga molt amb la ignorància del nen sobre tot el que passa al seu voltant, i a la pel·lícula no es té tant en compte...), però bueno. Total, que si no sabeu quina pel·lícula triar, aneu-la a veure que ho passareu bé (llàgrimes a part, jeje!)

Sinopsi:

Berlín, 1942. En Bruno, de vuit anys, és el fill mimat d'un oficial nazi. A l'ascendir el seu pare, la família es veu obligada a abandonar la seva confortable casa de Berlín i traslladar-se a una zona aïllada on el solitari nen no té res que fer ni ningú amb qui jugar. Mort d'avorriment i atret per la curiositat, en Bruno fa cas omís del que la seva mare diu: No ha d'anar més enllà del jardí sota cap circumstància. Però ell no li fa cas i es dirigeix a la "granja" que ha descobert a la distància. Allà coneix Shmuel, un nen de la seva edat que viu una estranya i paral·lela existència a l'altra banda d'una valla. La trobada d'en Bruno amb el nen del pijama de ratlles el porta a endinsar-se de la forma més innocent al món dels adults que els rodeja.

Viva la vida

Jo dominava el món, els mars s'alçaven quan jo ho ordenava... Ara als matins escombro sol, escombro els carrers que abans posseïa. Acostumava a tirar els daus, sentint la por del meu enemic als seus ulls i sentint la multitud cantant: "Ara el vell Rei està mort! Llarga vida al rei!"

Un minut vaig tenir la clau, al següent les parets em van tancar i vaig descobrir que els meus castells s'aguantaven amb pilars de sal i pilars d'arena.

Vaig sentir sonar les campanes de Jerusalem, els Cors de la Guàrdia
Romana cantaven. Són el meu mirall, la meva espasa i el meu escut, els meus missioners en terres estranyes. Per alguna raó que no puc explicar, una vegada vas haver marxat, mai més hi va haver una paraula honesta.

I aquí va ser quan vaig dominar el món...

Va ser el vent malvat i rebel que va bufar i va derrumbar les portes per
deixar-me entrar. Finestres destrossades i el so dels tambors... La gent no podía creure en què m'havia convertit, els revolucionaris esperaven el meu cap en safata de plata. Tan sols una marioneta en una corda solitària; oh! qui voldrà ser el rei?

Vaig sentir sonar les campanes de Jerusalem, els Cors de la Guàrdia
Romana cantaven. Són el meu mirall, la meva espasa i el meu escut,
els meus missioners en terres estranyes. Per alguna raó que no puc explicar, sé que Sant Pere no em cridarà, mai una paraula honesta...

Però aquí es quan vaig dominar el món...

Per què escriure això? Per què ho sento o per què m'agrada?