dimecres, 13 de maig del 2009

Stacie, la idealista

No han estat poques les ocasions que m'he plantejat com seria l'hora del te si de sobte fos tot més gran.

Sóc la Stacie, la idealista, i de seguida comprendreu cap on apunten les meves elucubracions. Per començar, el títol que se'ls va atorgar a les nostres tardes canviaria cap a alguna cosa més magnànima, com "Dia del te".

Entre els habitants sempre prenem la infusió humilment de les abundants gerres que tenim a la taula, però amb aquest canvi, el berenar adoptaria un rol de ritual cerimoniós, amb cinc fonts enormes d'on brollaria cada tarda el te, molt de te. El lacai, que no podria donar l'abast amb tant de te per servir, necessitaria l'ajuda d'emperadors orientals que, un cop haguessin olorat la seva aroma, restarien embadalits de la seva fragància, es desfarien dels seus accessoris d'autoritat i s'afanyarien a servir diligents les seves troballes als habitants.

Però cada un d'ells enfilaria el camí cap a direccions diferents, ja que hi hauria moltes taules, molts berenars, per complaure. Cap allà, vora la casa del conill blanc, a una de les taules s'aplegarien mantenint conversacions de política ell i els seus companys, però no per gaire temps, ja que tindrien una cita improrrogable amb la duquessa, i de seguida es faria una fressa de cadires i de tasses, presos de pànic per no fer tard. Si es donés el cas, la duquessa no tindria dues orelles per estirar, sinó vint!

La duquessa, calmant com sempre el seu nadó, a hores d'ara ja posseiria el títol d'arxiduquessa, però ai, amb tantes possessions al seu càrrec es veuria desorientada. Només cal que ens fixem en els condiments. Fins ara en tenia prou amb sal i un pensament de pebre (entre nosaltres, ella s'entesta a negar-ho, però en realitat el seu cuiner abocava tant de pebre a l'estofat, que els esternuts d'aquell casalot se sentien des de l'hora del te). Però ara tindria un rebost ple a vessar de meravelloses espècies, de noms tan grans que mai no havia sentit anomenar: alfabreguíssima, ograngrenga, lloreràs, julimoltvert, estragonot...

Però i nosaltres els habitants? Què seria de nosaltres? Segurament la reina de cors, el jardí de la qual tenim ben a prop de la taula, veient la magnitud que prendrien les coses del seu voltant, no es resignaria a estancar-se al seu palau, insignificant comparat amb les meravelles de més enllà de la taula. No trigaria gens a decidir-se per transformar el bell jardí en un intricat laberint que acabaria per esfondrar les tanques i tot el que trobés al seu pas, també la nostra taula. I tot per culpa de les roses, perquè ja no es diria de les roses pintades que són tan sols vermelles, se'n diria també que són roges, granes, llampants, d'escarlata. El fet és que desprendrien una vivor tan intensa que contaminaria les tardes de te d'un foc ardent i delirant.

Imagineu-vos si en seria de gran la nova hora del te, que els fets propiciats pel canvi acabarien alterant fins i tot les nostres històries. Convidats, si una grandesa així s'apoderés de les tardes, les conseqüències us afectarien també a vosaltres. Imagineu-vos per un segon trobar-vos atrapats en un profund pou negre com la gola d'un llop cada cop que us volguéssiu endinsar en l'estat d'ànim d'en Victor. O que de sobte, sense motiu aparent, a l'hora d'adreçar-vos als vostres amics, se us fes un nus a la gola, rodejats d'un infinit mar de dubtes. No estic segura que us agradés experimentar el que sent la Cynthia, ni tampoc l'eloqüent Alex, ja que després de conèixer-lo, milers de diminutes paraules flotants envairien la vostra boca, ansioses de sortir i d'emprendre el vol, però també de tornar a entrar-hi, guiades pels senyals d'eterna fugida i d'etern retorn.

No, definitivament no vull tot un dia de te, ni tampoc roses més vermelles del compte. De la mateixa forma que puc construir ideals d'aquesta mena, també és fàcil acabar amb ells.
El nom de Stacie, la idealista, m'escau i sé que només puc parlar des de l'hora del te, i prou. Inventaré més paradisos, però tinc ben clar que no seran més grans.

Però vosaltres sigueu molt festius.

Per a més històries, visiteu l'Hora del Te!

divendres, 1 de maig del 2009

Coses que NO he après a la Rivera Maia (2)

No he entès ni com està organitzat Mèxic, ni com estaven organitzats els maies ni les cultures que hi havia ni res... No sé què és la península del Yucatàn (a part d'una atracció de Port Aventura), sé que hi ha estats (com Quintana Ro), però també sé que la Riviera Maia no és un estat, sinò que és una zona que no sé com la consideren. 
Sé que hi havia maies, però sé que n'hi va haver com a dues generacions: els de la primera generació eren bona gent (juagven al juego de la pelota per entretenir-se i qui guanyava era un heroi), i els de la segona em sembla que eren pitjors perquè feien sacrificis i coses així (qui guanyava al juego de la pelota era un heroi, però el mataven).
Tampoc sé si l'espanyol que va descobrir els maies era bo o dolent (i si el tenien considerat com a bo o com a dolent). I tampoc sé com es que es va acabar la cultura maia. Ah, tampoc sé fins on arribava aquesta cultura, perquè em sembla que no era només Mèxic (ja que ens va explicar que a Guatemala també hi havia piràmides dels Maies, o sigui que devien passar les fronteres mexicanes).

En resum, un cacau...

Coses que NO he après a la Rivera Maia

Després de més d'una setmana allà, encara no he descobert com es diu aquella zona ni, encara menys, com s'escriu:
- Rivera Maia
- Riviera Maia
- Ribera Maia
- Ribiera Maia
- Rivera Maya
- Riviera Maya
- Ribera Maya
- Ribiera Maya

S'acceptes propostes, sempre que estiguin degudament constatades.

Coses que he après a la Riviera Maia (2)

La Riviera Maia és a Mèxic, concretament a la banya de Mèxic que gairebé toca a Cuba. I el mar d'aquesta zona és el mar Carib. I, per tant, les platges de la Rivera Maia són platges caribenyes.



També he après que les platges de la Costa Brava poden ser millors que les platges de la Costa Daurada, però ni punt de comparació amb les mexicanes.  :D

Coses que he après a la Rivera Maia

A dins dels cocos sovint es troben esquelets de ratolins, perquè és més fàcil per a ells, àvids i prims, d'entrar-hi, que de sortir-ne, saciats però grassos.

Chess is my life
Viktor Korchnoi, gran mestre rus